MARES LITERARIES DE MARIA-MERCÈ MARÇAL

MARIA ANTONIA SALVÀ ( Palma, 1869 - Llucmajor 1958) és la primera poeta moderna en català. Formada en l'ambient culte de la Renaixença mallorquina, es va donar a coneixer a la darrera dècada del segle XIX, sota el mesrtratge de Miquel Costa i Llovera. La seva obra, doncs, s'insereix d'entrada, en la temàtica rural de l'anomenada Escola mallorquina, amb poemes emblemàtics sobre la casa pairal de la Llapassa (Llucmajor), sobre els treballs i la gent del camp que tenen com a rerafons les cançons i les cobles populars, molt vives a la Mallorca del seu temps i expressió d'un món rural ancestral.

Ben aviat, però, contacta amb la generació de poetes més joves com el mallorquí Miquel Ferrà o josep Carner que la dóna a coneixer a Barcelona, sobretot amb la traducció Mireia (1917) de Frederic Mistral.

De la seva obra destaquen els poemaris Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta de pagès (1952). La seva veu, basada en la contemplació de la natura, s'essencialitza, passa de la descripció a una interiorització bella i subtil, capaç d'evocar diversos estats d'ànim, i la propia subjectivitat.

També destaca com a traductora, així com en el conreu de la prosa. Entre els autors traduïts, s'hi compten Alexandre Manzoni, Giovanni Pascoli o Francis Jammes. Pel que fa a la prosa, cal citar Viatge a Orient (1907), no publicat fins el 1998, sobretot, els textos aplegats a Entre el record i l'enyorança (1955).

Com ha passat amb altres escriptores històriques, l'0bra de Maria Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern.

Preocupada pel seu poc reconeixament en la tradició literaria catalana MMM va escrutar la historia i l'obra de tres poetes catalanes entre elles Maria Antònia Salvà i va recuperar-les amb una audaç subtilesa

AL ROSERAR

Pues i flors té el roserar:
cal que respir o que em defensi?
-¿Qui per les roses, en silenci
no es deixaria esgarrinxar?

LLIBERTAT

10. Aquell qui de vosaltres, i per la Llibertat, no hagi posat qualque vegadasallibertat en perill, aquell no és jove; aquell qui per la Vida no s'apresti a morir, aquell tampoc no és jove. Ni ésser lliure ni viure, no és donat a tothom.

Aquest escrit m'ha recordat la resposta que un nen donà al seu mestre, en la època de la dictadura, en què el seu pare era a la presó, jo diria més per motius patriòtics que polítics.
Al preguntar-li el mestre el xiquet respongué que feia dies que no sabien res del pare ja que estava incomunicat a la "torre", com altres vegades.
El mestre, molt afligit va dir: Comprenc la preocupació i sento molt la tristor de tota la familia.
Aleshores el nen, amb el cap ben alt respongué: "El trist seria que mai l'haguessin empresonat"

DESCRIURE UN OBJECTE QUOTIDIÀ

Recordo amb certa enyorança els tovallons de la meva mare.
No és pas que jo no en tingui molt i ben guardadets. Actualment, el què usem son aquests tovallons de paper tan pràctics i qacolorits que poden fer joc amb les esrtovalles i que tot just fets servir llencem alegrement a la brossa.
Ara que tenim rentadores automàtiques es pot dir que ja no rentem tovallons.
Està molt bé. Hem de ser positius i estalviar-nos feiena.
Però, quan en una festa assenyalada trec els tradicionals tovallons de roba que realment son del mateix joc que les estovalles, la veritat sento un gran plaer. Tant ben col·locats a la taula! quin goig fan! I no diguem lo agradable que és eixugar-se els llavis amb uyn bon tovallor de roba.
Aquests petits plaers son el regal que ens fa el progrés, doncs sense tovallons de paper no ens adonaríem ni gaudiríem de la delicia dels tovallons de roba.

SENTIMENT DELS VELLS AMANTS

Han estat dos amants,
amb l' esclat de la primavera,
la plenitud de l'estiu,
i la serenor de la tardor.
Avui, ha arribat l'hivern.

Ell, ha marxat com les fulles dels arbres.
però el bosc, silenciós, segueix viu
sota aquest hivern ingrat i gèlid
que no aconseguirà prendre la calor
durant tants anys acumulada pels
dos amants.

Carme

Què volen aquesta gent?