MARIA- MERCÈ MARÇAL

ULL

Bon dia tristesa.
Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!

Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.


Es pot cantar, ballar i disfressar la tristesa, però quan aquesta és tant punyent l'únic que pots fer és posar colors a les llàgrimes.

MERCÈ

MERCÈ

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota

Maria Mercè Marçal
Bruixa de dol

Aquest poema m'ha fet reviure uns moments molt difícils de la meva joventut.
Tenia 17 anys, estava enllitada a la clínica, molt greu. Els metges no les tenien totes, és a dir creien que no podrien salvar la meva vida malgrat tots els seus esforços i la seva saviesa.
Però jo sí sabia que m'en sortiria d'aquell malson i aquell patir.
Cada matí, en despertar-me mirava cap a la finestra que hi havia a la meva dreta i pel vidre més enlairat emmarcat amb quatre fustes veia un pany de cel bau i les fulles d'una palmera.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.
Diu MMM.

Jo tenia un nom: Carme. I el cel i la palmera m'anunciaven que això era la vida, que un món m'esperava a fora i que em curaria.