MARIA ANTONIA SALVÀ ( Palma, 1869 - Llucmajor 1958) és la primera poeta moderna en català. Formada en l'ambient culte de la Renaixença mallorquina, es va donar a coneixer a la darrera dècada del segle XIX, sota el mesrtratge de Miquel Costa i Llovera. La seva obra, doncs, s'insereix d'entrada, en la temàtica rural de l'anomenada Escola mallorquina, amb poemes emblemàtics sobre la casa pairal de la Llapassa (Llucmajor), sobre els treballs i la gent del camp que tenen com a rerafons les cançons i les cobles populars, molt vives a la Mallorca del seu temps i expressió d'un món rural ancestral.
Ben aviat, però, contacta amb la generació de poetes més joves com el mallorquí Miquel Ferrà o josep Carner que la dóna a coneixer a Barcelona, sobretot amb la traducció Mireia (1917) de Frederic Mistral.
De la seva obra destaquen els poemaris Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta de pagès (1952). La seva veu, basada en la contemplació de la natura, s'essencialitza, passa de la descripció a una interiorització bella i subtil, capaç d'evocar diversos estats d'ànim, i la propia subjectivitat.
També destaca com a traductora, així com en el conreu de la prosa. Entre els autors traduïts, s'hi compten Alexandre Manzoni, Giovanni Pascoli o Francis Jammes. Pel que fa a la prosa, cal citar Viatge a Orient (1907), no publicat fins el 1998, sobretot, els textos aplegats a Entre el record i l'enyorança (1955).
Com ha passat amb altres escriptores històriques, l'0bra de Maria Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern.
Preocupada pel seu poc reconeixament en la tradició literaria catalana MMM va escrutar la historia i l'obra de tres poetes catalanes entre elles Maria Antònia Salvà i va recuperar-les amb una audaç subtilesa
AL ROSERAR
Pues i flors té el roserar:
cal que respir o que em defensi?
-¿Qui per les roses, en silenci
no es deixaria esgarrinxar?
